En aquestes col·leccions, els accidents prenen gran importància, atorgant als materials trencats, desgastats i tacats un lloc destacat, capturen un moment i ens mostren la bellesa de l'eteri. Les obres desafien les nostres idees sobre les distincions en l'art. Trencant els murs que ens oprimeixen i reduint la distància entre el que emmarca la nostra llar i adorna el nostre cos. Trencar les barreres, 'des-aprendre' i abandonar el que se suposa que és correcte pot fer-nos por, però també ens apropa a la llibertat.
En aquestes col·leccions, els accidents prenen gran importància, atorgant als materials trencats, desgastats i tacats un lloc destacat, capturen un moment i ens mostren la bellesa de l'eteri. Les obres desafien les nostres idees sobre les distincions en l'art. Trencant els murs que ens oprimeixen i reduint la distància entre el que emmarca la nostra llar i adorna el nostre cos. Trencar les barreres, 'des-aprendre' i abandonar el que se suposa que és correcte pot fer-nos por, però també ens apropa a la llibertat.
En aquestes col·leccions, els accidents prenen gran importància, atorgant als materials trencats, desgastats i tacats un lloc destacat, capturen un moment i ens mostren la bellesa de l'eteri. Les obres desafien les nostres idees sobre les distincions en l'art. Trencant els murs que ens oprimeixen i reduint la distància entre el que emmarca la nostra llar i adorna el nostre cos. Trencar les barreres, 'des-aprendre' i abandonar el que se suposa que és correcte pot fer-nos por, però també ens apropa a la llibertat.
Caminem accelerats per Barcelona, sense fixar-nos en les deixalles i runes que s’apilen en les cantonades de la ciutat. Som una societat cega que ha abandonat la lluita i acumula els seus desastres en els carrers, convertits en tristes composicions de despulles que només uns quants són observadors ii es paren a escoltar les seves històries: qui habitava aquelles cases ara buides. Qui les reforma i amb quins interessos. Qui seran els nous inquilins i a on aniran els vells i els seus records. Llavors descobrim que els desfets, la brossa, no són aquells mobles, sinó tota la nostra societat que ha escollit posar-se una venda als ulls i tornar-se cega de la seva pròpia podridura. I ens adonem que hi ha una cosa pitjor que ser ceg: escollir no mirar.
Hem convertit la ceguera en un hàbit. Som tots tan cecs que podem veure despulles on hauríem d’evocar records, històries i víctimes. I en diem societat, progrés i civilització al que podríem definir com pura i simple brossa.
“Les línies es desdibuixen, els colors es difuminen darrere la cortina. La llum forma part del teu record i és aquest el que construeix el teu espai més íntim”.
Aquestes peces són “collages” de materials irrellevants i brossa que construeix espais borrosos o invisible. Una metàfora de la societat i la seva inhabilitat per veure les coses importants. Sords i miops caminem per la vida guiats pel consumisme i la moda, sorolls que ens impedeixen escoltar quan el nostre cor batega. Ombres que tapen les necessitats dels altres, tempestes d’incerteses i dubtes.
La mujer en la historia se ha encontrado en una posición sumisa y sin libertad. La lucha para conseguir la igualdad ha sido motivo de manifestaciones, libros, conversaciones,.. que han logrado grandes cambios y libertades para nosotras. En la búsqueda de esa libertad la mujer se ha masculinizado. Intentando estar al mismo nivel profesional, familiar y social, nos olvidamos de nuestra feminidad, nuestras capacidades y nuestra libertad. Seguimos en una sociedad patriarcal cubierta de un falso progresismo, juzgando a las mujeres por sus decisiones y actitudes, ocultando sus miedos y problemas reales.
*Las fotografías de colodión son los deshechos del artista Martí Ardinach.
Trepitjo ocres i observo monumentals verds que taquen el cel amb les seves encreuades formes. La brisa allibera el meu cabell i em deixa la seva fagrància contaminada. Lluny s’observa una ciutat que intenta ser amagada, una realitat de fums i metalls.
Grato entre els grocs, marrons i vermells, començant converses amb despulles de quefers diaris, secrets dels nostres avantpassats,… Formen part de les arrels d’aquest oasi que enganya per uns segons la nostra ubicació, però seguim estant a la ciutat. Seguim respirant soroll. Escoltant merda.
Les eines són objectes que amb l’ús han sofert una transformació: Taques, fissures i imperfeccions, com les nostres arrugues; empremtes que deixen l’experiència i el pas del temps. Aquest projecte serveix per crear noves eines i agilitzar processos, fer-les “multifuncionals” o més estètiques. A la vegada interfereixen en la manera de treballar i, per tant, en futurs resultats. Aquestes eines acompanyen al creador i en elles mateixes ja són una joia.
La llum entra a través d’una escletxa de l’habitació, acariciant els objectes, sentint les figures, redibuixant les seves ombres. La mirada recórrer les siluetes, les completa a través de la memòria.
