Aquesta col·lecció parteix sota el late motiv, aigua. L'aigua vista des d'una perspectiva espiritual significa les emocions. En la simbología de les cartes del tarot sempre que apareix aquest element, el missatge estarà rellacionat amb el món emoccional de la persona. Aquest es el punt de partida d'on surgeixen aquests fermalls que il·lustren literalment a algú que está emocionat, sol o acompanyat, anònims en els que tots ens podem sentir reflexats. Actes de plorar o de retenir, el no voler veure les emocions o compartir-les, l'espai que ocupen, i com afecten al nostre cos, son algunes idees que surgeixen en el procés de crear-les.
Aquesta col·lecció parteix sota el late motiv, aigua. L'aigua vista des d'una perspectiva espiritual significa les emocions. En la simbología de les cartes del tarot sempre que apareix aquest element, el missatge estarà rellacionat amb el món emoccional de la persona. Aquest es el punt de partida d'on surgeixen aquests fermalls que il·lustren literalment a algú que está emocionat, sol o acompanyat, anònims en els que tots ens podem sentir reflexats. Actes de plorar o de retenir, el no voler veure les emocions o compartir-les, l'espai que ocupen, i com afecten al nostre cos, son algunes idees que surgeixen en el procés de crear-les.
En aquestes col·leccions, els accidents prenen gran importància, atorgant als materials trencats, desgastats i tacats un lloc destacat, capturen un moment i ens mostren la bellesa de l'eteri. Les obres desafien les nostres idees sobre les distincions en l'art. Trencant els murs que ens oprimeixen i reduint la distància entre el que emmarca la nostra llar i adorna el nostre cos. Trencar les barreres, 'des-aprendre' i abandonar el que se suposa que és correcte pot fer-nos por, però també ens apropa a la llibertat.
En aquestes col·leccions, els accidents prenen gran importància, atorgant als materials trencats, desgastats i tacats un lloc destacat, capturen un moment i ens mostren la bellesa de l'eteri. Les obres desafien les nostres idees sobre les distincions en l'art. Trencant els murs que ens oprimeixen i reduint la distància entre el que emmarca la nostra llar i adorna el nostre cos. Trencar les barreres, 'des-aprendre' i abandonar el que se suposa que és correcte pot fer-nos por, però també ens apropa a la llibertat.
Caminem accelerats per Barcelona, sense fixar-nos en les deixalles i runes que s’apilen en les cantonades de la ciutat. Som una societat cega que ha abandonat la lluita i acumula els seus desastres en els carrers, convertits en tristes composicions de despulles que només uns quants són observadors ii es paren a escoltar les seves històries: qui habitava aquelles cases ara buides. Qui les reforma i amb quins interessos. Qui seran els nous inquilins i a on aniran els vells i els seus records. Llavors descobrim que els desfets, la brossa, no són aquells mobles, sinó tota la nostra societat que ha escollit posar-se una venda als ulls i tornar-se cega de la seva pròpia podridura. I ens adonem que hi ha una cosa pitjor que ser ceg: escollir no mirar.
Hem convertit la ceguera en un hàbit. Som tots tan cecs que podem veure despulles on hauríem d’evocar records, històries i víctimes. I en diem societat, progrés i civilització al que podríem definir com pura i simple brossa.
“Les línies es desdibuixen, els colors es difuminen darrere la cortina. La llum forma part del teu record i és aquest el que construeix el teu espai més íntim”.
Aquestes peces són “collages” de materials irrellevants i brossa que construeix espais borrosos o invisible. Una metàfora de la societat i la seva inhabilitat per veure les coses importants. Sords i miops caminem per la vida guiats pel consumisme i la moda, sorolls que ens impedeixen escoltar quan el nostre cor batega. Ombres que tapen les necessitats dels altres, tempestes d’incerteses i dubtes.
La mujer en la historia se ha encontrado en una posición sumisa y sin libertad. La lucha para conseguir la igualdad ha sido motivo de manifestaciones, libros, conversaciones,.. que han logrado grandes cambios y libertades para nosotras. En la búsqueda de esa libertad la mujer se ha masculinizado. Intentando estar al mismo nivel profesional, familiar y social, nos olvidamos de nuestra feminidad, nuestras capacidades y nuestra libertad. Seguimos en una sociedad patriarcal cubierta de un falso progresismo, juzgando a las mujeres por sus decisiones y actitudes, ocultando sus miedos y problemas reales.
*Las fotografías de colodión son los deshechos del artista Martí Ardinach.
Trepitjo ocres i observo monumentals verds que taquen el cel amb les seves encreuades formes. La brisa allibera el meu cabell i em deixa la seva fagrància contaminada. Lluny s’observa una ciutat que intenta ser amagada, una realitat de fums i metalls.
Grato entre els grocs, marrons i vermells, començant converses amb despulles de quefers diaris, secrets dels nostres avantpassats,… Formen part de les arrels d’aquest oasi que enganya per uns segons la nostra ubicació, però seguim estant a la ciutat. Seguim respirant soroll. Escoltant merda.
Les eines són objectes que amb l’ús han sofert una transformació: Taques, fissures i imperfeccions, com les nostres arrugues; empremtes que deixen l’experiència i el pas del temps. Aquest projecte serveix per crear noves eines i agilitzar processos, fer-les “multifuncionals” o més estètiques. A la vegada interfereixen en la manera de treballar i, per tant, en futurs resultats. Aquestes eines acompanyen al creador i en elles mateixes ja són una joia.
La llum entra a través d’una escletxa de l’habitació, acariciant els objectes, sentint les figures, redibuixant les seves ombres. La mirada recórrer les siluetes, les completa a través de la memòria.
